La nit de l’esdeveniment a la Puerta del Sol tenia una llum especial, d’aquella que apareix quan un lloc que coneixes de memòria es transforma davant els teus ulls. Des de la zona per a convidats —un privilegi que em van regalar dues dècades analitzant el món Apple—, la plaça semblava funcionar en una dimensió paral·lela. Les façanes s’omplien de reflexos que viatjaven d’un edifici a un altre, el murmuri del públic es convertia en un batec constant i l’escenari tenia més la presència d’una instal·lació artística que no pas d’un muntatge temporal. El primer acord de Diego del Morao travessà aquell ambient com una ràfega càlida. En aquell instant, la ciutat semblava aturar-se i respiràvem alhora, com si algú hagués baixat el volum del món.
Després van arribar Israel Fernández, Amaia i Dellafuente. Cadascun va afegir un color diferent a la nit, com si les emocions s’organitzessin en capes. Israel aportava aquella profunditat gairebé misteriosa que escapa a qualsevol explicació; Amaia, la fragilitat lluminosa que sosté veritats senzilles; i Dellafuente, una energia tan física que es sentia vibrar al terra. Des del meu lloc, veia com la gent no només escoltava: es deixava portar per cada detall. Sol, acostumada a tantes celebracions, semblava rendir-se a un moment que tenia alguna cosa d’intim i col·lectiu alhora. No pretenia ser una celebració de tecnologia: era més aviat un concert, sí, però també una oportunitat per revisar qui som, reconèixer la nostra identitat i mirar cap endavant.
Mentre tot això passava, em cridava l’atenció el que succeïa a l’escenari sense reclamar protagonisme. Més de trenta iPhone 17 Pro gravaven amb precisió mil·limètrica i les càmeres dissenyades per a Vision Pro capturaven l’espai en vídeo espacial. Els tècnics es movien amb una coordinació tan fluida que semblava coreografiada. Tot hi era, però sense ocupar espai emocional. No calia pensar en la tecnologia; simplement permetia que tot funcionés amb naturalitat. I en una celebració tan simbòlica com el 40è aniversari d’Apple a Espanya, vaig entendre que aquella manera d’integrar la innovació és fruit d’una intenció molt clara.
El que aprenem quan la tecnologia desapareix del focus
Aquell esdeveniment transmetia una idea senzilla però poderosa sobre la innovació: la importància de deixar que l’experiència avancés sense interrupcions. Apple havia desplegat un nivell tècnic impressionant, tot i que no hi havia res que demanés protagonisme. Cap element volia imposar-se, i precisament per això l’atenció es mantenia centrada en la música i en qui la creava. Tot estava optimitzat perquè l’humà tingués l’espai principal.
Aquesta manera d’entendre la tecnologia té molt a veure amb la maduresa. Significa dissenyar perquè les eines acompanyin sense condicionar, aportin valor sense distreure i millorin un procés sense afegir pes. Molts sectors, i el financer entre ells, a vegades interpreten la digitalització com un increment d’opcions i elements visibles. L’experiència demostra que els millors avenços apareixen quan es buiden capes innecessàries i es construeixen itineraris més directes, més clars i més humans.
A Sol, la tecnologia actuava com un suport silenciós que permetia que tot fluís. Crec que aquí hi ha una lliçó útil per al nostre treball diari: quan una solució s’integra amb elegància, l’experiència de l’usuari es torna més lleugera i intuïtiva. És el tipus de disseny que converteix una eina en gairebé invisible perquè s’adapta al ritme natural del que la persona ha de fer. Aquest és el tipus d’intel·ligència que hauríem de buscar en cada projecte.
A la banca, el nostre producte és la confiança
Mentre observava com l’emoció del públic avançava sense obstacles, vaig pensar en la relació entre un banc i els seus clients. En tecnologia parlem de rendiment, arquitectura o funcionalitats; a la banca solem parlar de productes i operacions. Cap d’aquests conceptes explica del tot el que sosté aquella relació. La confiança és l’element central i apareix quan les persones senten que poden recolzar-se en el seu banc, fins i tot quan la situació és difícil.
Aquesta confiança es construeix a través de detalls que moltes vegades passen desapercebuts. Pot ser un formulari que es completa sense errors, un procés que no demana informació repetida, una notificació que arriba en el moment adequat o una operació que s’executa sense sobresalts. Són petites senyals que envien un missatge clar: “Som amb tu, pots avançar amb tranquil·litat”. El client no veu l’esforç que hi ha darrere, però reconeix quan tot funciona com hauria de fer-ho.
Per això cada interacció compta. Cada clic, cada pantalla, cada missatge té el potencial de reforçar o debilitar aquella relació. Quan dissenyem processos que acompanyen, construïm una forma de proximitat. Quan simplifiquem, generem claredat. Quan anticipem necessitats, oferim seguretat. Innovar des de l’humà és, en el fons, una manera de demostrar que sabem cuidar allò que realment importa en la nostra activitat.
El repte: dissenyar tecnologia que acompanyi i no compliqui
La fluïdesa de l’esdeveniment em va fer reflexionar sobre com construïm els processos en el dia a dia. Allà, res sobrava. Cada pas tenia sentit i cap element exigia explicacions addicionals. Aquest nivell de coherència és difícil d’aconseguir i requereix partir des de la perspectiva de l’usuari. Quan dissenyem des de l’eina, tendim a afegir capes; quan dissenyem des de la persona, aprenem a treure-les.
A la banca, la innovació apareix quan resols un problema que abans hi era, encara que no sempre el reconeguéssim. També apareix quan eliminem passos innecessaris o quan identifiquem que una funcionalitat és útil només si es presenta en el moment adequat. És un treball constant de depuració, d’escolta i d’observació per entendre què aporta valor i què el limita.
La tecnologia esdevé un aliat poderós quan l’utilitzem amb aquesta intenció. Ens permet estar més a prop, interpretar millor les necessitats i oferir una experiència que connecti amb la vida real de les persones. És un procés que requereix temps, però que construeix relacions duradores. També és una oportunitat perquè cada iniciativa estigui alineada amb un propòsit compartit com a equip.
El futur serà de qui doni sentit, no de qui acumuli potència
Allò que més em va impressionar de la celebració del 40è aniversari d’Apple a Espanya va ser que, tot i que l’entorn estava ple de dispositius i sistemes avançats, el centre seguien sent les persones. La tecnologia amplificava l’emoció sense restar protagonisme. Aquesta és exactament la mateixa filosofia darrere dels seus productes. Aquesta manera de treballar encaixa amb una visió de futur on la claredat, l’acompanyament i el propòsit es converteixen en els veritables elements diferenciadors.
Estic convençut que els pròxims anys estaran definits per qui sàpiga utilitzar la tecnologia per oferir experiències més comprensibles i més humanes. Transformar la complexitat en alguna cosa manejable serà un avantatge real. A la banca, això significa aportar estabilitat en un entorn que canvia ràpid, claredat quan les decisions són delicades i simplicitat en moments en què tot sembla avançar massa de pressa. La tecnologia ens dona eines per aconseguir-ho, sempre que hi hagi un propòsit clar darrere.
Quan penso en el que vaig viure a Sol, sento que aquella nit parlava menys del passat i molt més del que està per arribar. El futur no és una línia llunyana ni una abstracció tecnològica: és un lloc que comencem a construir amb cada decisió, cada disseny i cada gest que fem avui. La tecnologia pot ajudar-nos a il·luminar aquest camí, però som nosaltres els qui li donem direcció. I aquí resideix la nostra responsabilitat i també el nostre privilegi: acompanyar les persones cap a un demà que a vegades espanta, però que pot ser extraordinari si el recorrem junts. Quan aconseguim que algú avançi amb més claredat, més calma i més confiança, estem posant la primera pedra d’aquest futur compartit. Potser no hi ha res més emocionant, com a equip, que contribuir a què aquest demà arribi millor preparat, més humà i més nostre.